La responsable de l'Arxiu històric, Mireia Vila, troba documentació del camp de vol que hi va haver a Santpedor al 1938. Ho recullen les actes de plens del municipi. L'aeròdrom servia per a l'aterratge i enlairament de les patrulles d'avions republicans. El camp d¡aviació figura per primer cop als informes del servei d'espionatge franquista el juliol de 1938 i fins i tot se'n van fer croquis. Aquesta documentació es conserva a l’"Archivo Histórico del Ejército del Aire", a Villaviciosa de Odón (Madrid).
El 31 de juliol de 1938, quan feia pocs dies que s’havia iniciat la batalla de l’Ebre, les actes de plens de Santpedor ens informen de la construcció d’un aeròdrom a la vila: "La presidència manifesta que, trovant-se bastant adelantades les obres de construcció del camp d'aviació en aquest terme Municipal, creu hauria de donar-se compliment al Decret de la Presidència del Govern de la Generalitat en data 9 de juny del 1937 (DO del 13), que disposa la constitució de les Juntes de Defensa Pasiva Locals a tot Catalunya.” En efecte, algunes de les persones de més edat de Santpedor recorden que hi havia una pista d’aviació al sud del municipi, entre la Bòbila i ca l’Hortolà. Aquesta pista, com les de la majoria d'aeròdroms que improvisaren les Forces Aèries de la República Espanyola (FARE) a mesura que retrocedia el front i calia reconstituir la teranyina de bases aèries, consistia en poca cosa més que uns quants camps de conreu reconvertits, explanats i compactats de manera rudimentària per la mateixa població local. Les pistes servien per l’aterratge i enlairament de les patrulles d’avions republicans. La majoria de cops hi havia una única pista, aproximadament d’1 km. Gairebé mai s’asfaltaven, ja que el paviment n’afavoria la visualització des de l’aire: era millor que hi pogués créixer l’herba, així podien camuflar l’aparença entre els camps de cultiu. A més de la pista, els camps d’aviació republicans estaven formats per dos altres elements: un refugi i una caserna. Pel que es coneix d’altres casos, el refugi acostumava a estar situat al voral mateix de la pista de vol, i servia pel personal de terra i els pilots. Normalment tenia forma de passadís i capacitat per a 100 persones, amb dues sortides, una a cada extrem. La caserna, on s’hi solien destinar comandaments fixes, podia estar al mateix aeròdrom o més allunyada, dins del poble més proper. Una de les funcions de la caserna era la teledetecció, que es feia per mitjà d’una centraleta telefònica que rebia informes constants d’albiraments o sorolls detectats. Així, de manera molt precària, s’intentava traçar un rumb per interceptar els avions enemics (aleshores els radars encara no existien). A Santpedor tenim alguns indicis orals de l’existència d’un refugi a la zona, avui desaparegut i del qual se’n desconeix la ubicació exacta i les característiques. En canvi, ara per ara no tenim cap notícia del funcionament d’una caserna. El camp d’aviació de Santpedor figura per primer cop als informes del servei d’espionatge de la “Jefatura del Aire” franquista el juliol del 1938, que fins i tot en van fer croquis. Aquesta documentació es conserva actualment a l’"Archivo Histórico del Ejército del Aire", a Villaviciosa de Odón (Madrid), i hi hem pogut accedir gràcies al treball de l'Associació Memòria i Història de Manresa (memoria.cat). Sembla que la base va continuar essent utilitzada per les forces nacionals a finals de la guerra. De fet, algunes persones de Santpedor recorden l’estada de l’aviació italiana a la vila un cop conquerida la població (gener de 1939). Un testimoni que hem pogut entrevistar explica com els pilots italians es banyaven a la bassa de Can Jorba.
